Una vegada hi havia un nen petit. Tindria uns 5 anys i anava a l'escola del seu poble, com qualsevol nen a eixa edat. Però Toni, que així s'anomenava el noi, tenia una petita diferència que li feia molt especial. Als seus companys no els importava que tingués una paràlisi cerebral i l'estimaven d'allò més. L'admiraven. Sabien que per a qualsevol problema que hi hagués, Toni sempre acabava solucionant-ho.

Pareix un conte, oi? Doncs és una història real tant bonica que no he pogut plorar quan la he vist. Considero que és feina dels pares ensenyar als seus fills a no ser discriminadors. Perquè, en qualsevol moment a la vida,  et pot solucionar la vida qui menys t'ho esperis. ;) i en qualsevol moment tu també pots trobar-te en el seu lloc!


I aquí us presento el Toni :P

http://www.youtube.com/watch?v=QULoZCAAN5E

quan el gust fresc, ni dolç ni salat, misteriós, energètic, misteriós i plaenter de la cervesa em travessava la gola, acabaven de posar una cançó de flamenc, un d'eixos estils de música dels que no acostumo a escoltar, però tampoc l'odie. La Marta va començar a menejar la cintura d'una manera vaga i simple, però ben encertada. Almenys creia que ho estava fent millor que jo, mentre les meues mans es van ajuntar i separar en l'interval de temps d'una mil·lèsima de segon, per a pegar dues o tres palmades, perquè sense palmades no hi ha flamenc. Tampoc sabia molt bé com menejar-me, ho feia més per diversió que no pas per ser l'estrella de la nit.
Després d'uns tres minuts va sonar una altra cançó. Mai havia deprés a ballar i només feia servir la cintura amb uns no massa animats moviments dels braços. L'altra noia que també venia amb nosaltres feia servir més els peus i les cames que altra part del cos. a ninguna de les tres se'ns podia dir que ho féiem esplèndit. Però la majoria de la gent del local es menejava, si fa no fa, com nosaltres. Menys una parella d'uns cinquanta anys; vam aplegar a la conclusió que eixa parella ja s'havia begut uns quants combinats de més.

per què tothom es queixa?

cada dia em desperto a les set menys quart i els caps de setmana a les nou. sí, de vegades costa acostumbrar-se però a pesar de tot el meu somriure mai s'apaga. Tindré dies amb molta feina i altres amb poca, però el més important és que tinc afers, que em mantenen ocupada, tinc il·lusions per complir, persones a qui estimar, moments que caldria repetir, experiències bones q mai canviaran i sobretot, ganes per a q el sol neixca altre cop entre els núvols. Tinc persones que m'estimen, companyes q sempre estem de broma, professores molt pacients, (un) germà que l'estime més q a ningú, suport per tots els costats i no tinc ninguna enfermetat. Les persones es queixen, a vegades, per res i no pensen q altres persones estan sense feina, sense família o sense diners, persones q ténen una malaltia molt roïna amb perill de mort. a mi m'agrada donar gràcies (a qui sigui, al cura, el buda, la barbie, al deu ra, a la mare, el germà o amb qui creguis) per donar-me cada dia una nova oportunitat de salut física i emocional, per estar agust amb tothom i no tenir motius per queixar-me.

pd: que és precís que pose la foto d'un nedó per a q somriguis?:P